Moi

Què?

Què hi fot la carretera regirada?

De què parles, Ibra?

No ho veus?

El què?

Com es recargola el carrer... i els edificis.

No, tio.

Ibra

Què?

La cara, la teva cara... se t’està estirant.

L’Ibra es palpa les faccions amb les mans.

Hòstia.

El braç! Se t’està separant el braç, joder. S’està recargolant. Et fa mal?

Una mica, em sento estrany, estic marejat.

Els dits i els braços se li estiren i se li separen de l’espatlla i les mans, però no cauen, com si estiguessin fixats per un fil invisible. La panxa se li recargola i el pit queda del revés, se li estira la cara i un ull li queda damunt de l’altre. Les orelles se li inflen i els cabells queden amagat en els plecs del cap, que queda rebregat.

            Ibra, joder.

            Moi, què cony està passant?

Es mou i recorda a un grapat de llaunes unides per un fil lligades a la cua d’un gos.

Conte popular africà

En Kala avançava per un camí al costat d’uns camps, on hi treballaven alguns pagesos. Feia poc temps que havia marxat del seu poble i encara no sabia on anava. Al marge del camí, assegut al capdamunt d’una pedra va veure un vell. En acostar-s’hi va adonar-se que el vell plorava i que es tapava la cara amb les mans. En Kala, a qui li feien mal els peus de caminar, va dir-li ¿per què plora? El vell va retirar-se les mans de la cara per poder veure la persona que li havia parlat i sorprès va dir ¿que no ho veus? El que veig és que no sembla que tingui mala salut, va contestar-li en Kala, pot gaudir de l’olor dels camps durant tot el dia i té un lloc on seure, ah!, i no li fan mal els peus. El vell va riure amb totes les seves forces i, immediatament, va tornar al plor. En Kala va fermar les mans a la motxilla, va proseguir el seu camí i seguia sense saber on anava, però ja no va pensar més en el seu poble.

Traducció a cura de R.C. Elias
actualitzat el 21/12/2012

Sistema de bloqueig mental davant el dolor emocional

Hòstia!, i si no existeix això que dius que tens a dins el pit,
                                    
                                            dius que si t'hi clavessin una agulla
                                            en profunditat
                                            allà
                                            la punta et tocaria el cor
                                            i et faria un mal insuportable


Apretes els punys, serres les dents, emboliques els ulls cap endins (de la manera en què plegues els mitjons) i les gotes de respiració baixen per la gola, arriben a l'estómac i els àcids les cremen. El fum tòxic que es genera puja fins al pit i crea això que dius que tens, que potser no existeix.

actualitzat el 21/12/2012

Avui que la cosa està tranquil·la evito mirar-te perquè sé que encara tens trocets de pols clavats en les profunditats del negre, de la pols que guardo a la butxaca.

No puc penetrar l'humitat
dels ulls
amb aquests dits bruts
encara
de taques de pols.

Vaig agafar l'escletxa i la vaig obrir amb la força de les mans, vaig barrejar la pols amb la carn viva.
I el resultat, vaja, el resultat no podria haver estat pitjor.

actualitzat el 21/12/2012

3a prosa retallada amb foto

Manuscrit A

Nota dels editors

Manuscrit trobat en la motxila del més que segur autor, Roger Coch amb aquesta inscripció: "l'hem anomenat manuscrit A, perquè és el primer que s'ha trobat. En fem una edició coherent en la mesura d'allò possible, ens hem vist obligats a establir un ordre de lectura, però només es tracta d'una proposta. El títol és nostre, però entenem que és el que fa més sentit. Intentem respectar tant com puguem les grafies de la còpia, corregim tot allò que hem considerat errades i eliminem les paraules ratllades que creiem que dificulten la comprensió i el sentit unitari del text."

rogercoch.blogspot.com

El cuc m'entra 

per sota les ungles i

em buida la mà

de carn, m'ha quedat

com un guant de làtex.
Segueix menjant

pel braç i la resta
del cos.

  Ara sóc un sac d'òssos

tal qual,
i el vent

em mou
i faig música

i sóc com

un mòvil,
il·lumino 

l'habitació
i la cara del

nen que em mira,
aixeca

el dit i fa aaghgu.

                              

Tu ets, rogercoch, com la pantalla/monolit on es projecta de Kubrick la Odissea.

Tu ets, rogercoch, com tot el semen que m'ha quedat a les mans

tu ets, rogercoch, els parracs que formen la línia entre el dit del salvador i la meva roba de

núvol de pluja de tardor del corteinglés.

tu ets, rogercoch, la pantalla trencada d'una tele i abandonada l'any 2090.

tu ets, rogercoch, els confins del rellotge on miro l'hora.

i també ets, rogercoch, un cub d'escombraries del wall·e, cada cub d'escombraries del wall·e a la terra

i també ets, rogercoch, no només això, sinó les muntanyes de cubs de merda, que ara esmentàvem, que va deixant wall·e en una terra devastada

i jo, Roger Coch, sóc el manufacturador, no el producte, sóc wall·e.

actualitzat el 15/12/2011

Un home ancestral avança pel carrer desert nu. Se sent el frec dels peus, que té vermells, i els cops del bastó en què es recolza cada vegada que avança. 

"Escolteu. Escolteu les gestes dels últims herois, els primers homes, l'espècie híbrida. Escolteu el seu naixement, mort i resurrecció, el record dels quals la sorra del rellotge ha engolit. Aquests són els carrers que van trepitjar fa tant de temps."

L’home s’atura. Els fanals li marquen els cabells grisos i la barba. Cau de genolls, 
"escolteu-me, perquè tampoc podeu fer una altra cosa ara que tot està en silenci."

actualitzat 3/11/2011
actualitzat el 21/12/2012 

M'he agafat dels fils del peu que pengen del sostre com un mico i estirant m'apropo a tu. Et miraré directament als ulls i sabré si ets real o si ets una part de mi. Els fils se m'endinsen a les mans i avanço amunt com la vagoneta d'una muntanya russa.

Hi ha un moment, però, i coincideix que em trobo al capdamunt, que tot trontolla, que tanco els meus ulls, perquè, de cop, una llum m'envolta. Les preguntes se m'acumulen, normal, m'omplen de pedres la boca i avanço avall com un ascensor en caiguda lliure.

No només ets real, sóc, tot jo, real també i toco de peus a terra.

actualitzat el 21/12/2012

El món t'entra avui per l'oïda

El cap se'm va obrir com un ou pels cops del teu dit assenyalador, mentre ens rodejaven un grup de siluetes. En va sortir primer la banda municipal, vestida de gala i amb tambors, trombons i trompetes, un milió d'ocells volant darrere, les ales xocant contra terra com persianes de palla i grallant tots alhora. Després van venir els elefants en estampida, els macacos, els ximpanzés i el crit de tarzan, un crit de nena espantada i tres sirenes, ambulància, bombers, policia. Milers de micròfons amb proclames feixistes, comunistes, ecologistes, antisistemistes, partidistes, barcelonistes, demagògiques i cançons de tota mena, crits pesats escanyant cordes de guitarra i veus més dolces femenines envoltades de la caiguda de les agulles contra el marbre. Cops de martell al ferro, una maça al vidre del cotxe i el clàxon i l'inflament de l'airbag, els crits d'ofec i els d'orgasmes barrejats amb una cullera que fa cops al plat de porcellana. Casquets de bala d'una metralladora contra una paret de suro. Explosions de granades i obusos i míssils xocant contra la punta d'un condó de làtex.  Una serra rascant un violoncel i petant-ne les cordes com un fuet a l'esquena, cops contra el terra, contra el pit d'un goril·la, boles de billar contra els ulls enviant-los cap endintre i una cisterna omplint-se d'aigua, una sabata caient per una escala i una cremallera. Ulleres de sol fregant la part superior de les orelles i una explosió atòmica esmorteïda dins una capsa.

actualitzat el  14/12/2011
actualitzat el 21/12/2012

Breu

Assegut hi ha un home menjant una hamburguesa, que matarà una dona aquesta tarda.

2n verset de prosa retallada

Et va sortir
de la boca
com un xiuxiueig
d'alien salvatge,
suau, estrepitós,
lliscant pels sotracs
amb un 4x4,
guspirejant com una centella.

I es va enlairar per l'aire
com els pètals
d'una flor
daurada, dolça, emvellutada
com una llengua aspre
de gat llepant-se
en una butaca
vermella, cridanera,
carnívora, educada.

Les paraules
amables, benignes,
inconegudes, decimonòniques,
creïbles
per una cort de porcs
senglars
et van sortir
naturals,
com el ioghurt,
sense que
cap sentit
vingués,
les posés
en ordre
i passés
revista.

Cap sentit,
ni un.

actualitzat el 21/12/2012