En Kala avançava per un camí al costat d’uns camps, on hi treballaven alguns pagesos. Feia poc temps que havia marxat del seu poble i encara no sabia on anava. Al marge del camí, assegut al capdamunt d’una pedra va veure un vell. En acostar-s’hi va adonar-se que el vell plorava i que es tapava la cara amb les mans. En Kala, a qui li feien mal els peus de caminar, va dir-li ¿per què plora? El vell va retirar-se les mans de la cara per poder veure la persona que li havia parlat i sorprès va dir ¿que no ho veus? El que veig és que no sembla que tingui mala salut, va contestar-li en Kala, pot gaudir de l’olor dels camps durant tot el dia i té un lloc on seure, ah!, i no li fan mal els peus. El vell va riure amb totes les seves forces i, immediatament, va tornar al plor. En Kala va fermar les mans a la motxilla, va proseguir el seu camí i seguia sense saber on anava, però ja no va pensar més en el seu poble.
Traducció a cura de R.C. Elias
actualitzat el 21/12/2012
actualitzat el 21/12/2012
