Avui he vist el monstre un altre cop, quan he obert la porta de fusta que té una marca de cop de puny. El buit de l'habitació, el monstre se'm torna a clavar endintre travessant la pell de l'abdomen, aquesta vegada, però, l'agafo amb les dues mans resistint-me i és que ja està bé. El buit s'atura, surt del meu cos i em comença a succionar pel forat obert a la pell. L'habitació s'omple del que era meu quan era petit.
El paper amb boles vermelles, grogues i verdes recobreix les parets i torna a estar pintat tal com ho recordo. Hi ha un nen a sobre del llit, tapat amb els llençols fins al nas, que em mira. M'assec al llit i jo també el miro. Li pregunto si encara està enfadat.
Jo no estic enfadat. Els crits arriben sempre del sostre.
A aquell l'aniré a veure més tard, però tu com estàs?
Bé. La mare està dormint.
I el pare?
També.
Com ha anat el dia?
No me'n recordo.
El vull abraçar, però no ho faig, perquè no sé si m'acceptarà.
Saps que t'accepto, no?, li dic jo al petit.
I per què no m'hauries d'acceptar?, ho diu i s'adorm.
El que tenia davant dels ulls desapareix i l'habitació s'omple (tot surt encara del forat obert a l'abdomen) del que era meu d'adolescent. Les parets són de paper verd i les prestatgeries són rectes i només permeten una filera de llibres. Hi ha un noi de cabells llargs i amb barba assegut al llit. Al voltant del cap hi té cent línies rectes, desperdigades. Li dic:
Ets tu el que crida?
Sí.
M'ha costat temps veure que tu i jo ja no som el mateix.
Sí que som el mateix, encara, diu sense mirar-me.
Tu no t'hauries fet mai un tatuatge.
I tu no seguiries donant cops a les portes quan la ràbia se t'acumula.
Parteixo de tu, però ja no sóc tu. Sóc aquí, per dir-te que no vull ser el monstre en què ens convertim de vegades.
I què vols que hi faci jo? Controla't.
No puc, perquè et sento a tu donant cops a les parets i cridant. Això m'irrita molt.
La vida és una merda.
No, no ho és i cada vegada que ets tan negatiu i parles per la meva boca ens acostem a la mort i al pare. Confia en mi i el futur.
Fes-ho tu també, no?
Per això sóc aquí. Pensava que la cosa venia d'abans, però no, abans només érem un nen. El buit que sento a la panxa és el teu, convertirem aquest monstre en el pont que ens unirà. Hem d'evitar acabar convertir-nos en el pare, encara que sembli inevitable.
I com ho hem de fer? La meva vida és una merda.
No, no ho és. Mira, li dic obrint la finestra que dóna a la galeria. Sents aquest aire?, em diu que sí i obro ara la porta de l'habitació, sents aquests sorolls? Tot seguit obro el llum i l'assenyalo: som el monstre i, amb la llum encesa, som inofensius. Seguim en contacte, d'acord? Avisa'm cada vegada que sentis el buit.
Marxo per la porta i el buit desdibuixa l'habitació, tot el que era meu m'entra per l'abdomen i se m'ordena a dins. El forat de la panxa se'm tanca i se'm cicatritza a l'instant. Em dirigeixo a l'ascensor que em durà a la porta de sortida del meu cervell. Respiro i sóc a casa, tots els meus jos hi som. No hi ha el monstre; el monstre, ara, és un pont que ens travessa les habitacions.
13 d’ag. 2013
19 de març 2013
per què he de retallar prosa? de moment, però, seguiré fent-ho, segurament per por. Por a què? Al criteri dels altres. Sí, ja sé que queda molt bé dir que el criteri dels altres no compta, però mentre compti no puc fer una altra cosa
D’alguna manera retallar
la prosa és una merda
i no acabo d’entendre per
què per fer un poema en català un ha de fer veure que enganxa versos l’un sota de l’altre
com si enganxes els retalls de notícies del diari que m’interessen en un full
blanc din-a4.
És a dir,
perquè no trenco els
miralls plens d’ulls que sota la pell, a les profunditats del cervell,
m’envolten? Perquè per fer-ho hauria d’obrir-me el cap, amb un bisturí, per
exemple, i abans de morir-me, travessar corrent la matèria gris, cada cop més
densa, tant que pràcticament quan em trobo a les portes dels miralls plens
d’ulls vaig a cegues.
El problema és que si
arribo als miralls plens d’ulls abans de desagnar-me i els trenco seré davant
d’una ombra que s’assembla a mi. I dic una ombra perquè sembli poètic, però em
refereixo a un jo decrèpit, fet un fàstic. Se li marquen els òssos, està assegut i els braços
li envolten les cames per sota els genolls. Qui sóc jo, si és que aconsegueixo
arribar-hi abans de morir desagnat, per dir-li va, surt, que ja se t’ha acabat
la condemna, t’estan esperant amb càmeres i micròfons allà a fora perquè parlis
i et mostris sincer. Volen saber com ets. Què collons ha de dir després d’estar
tancat tants anys! A quins cretins
No, ni de conya.
Seguiré retallant prosa,
fent veure que faig
poemes,
que sóc sincer,
que m’ho passo bé,
fent el capullo,
mentre em consumeixo
sol,
allà sota,
tancat pels ulls plens de
miralls.
No crec que deixar de fer retalls valgui tant la
pena.
30 de gen. 2013
Una declaració polèmica de Sean Steamway
Sean Steamway diu: “El
poeta que no s’entén és el gran poeta: amaga amb l’obscuretat de l’expressió la
no-idea”
“Tots?”
“No tots”
“Quins?”
“De moment jo”
Valorem aquestes
declaracions en el seu context, Sean Steamway és el president del club de fans
de Sean Steamway i l'únic que ha clicat m'agrada a la pàgina de facebook d'Amics de la no-idea. Sean Steamway treballa la no-idea en poesia, narrativa, teatre,
cinema i televisió i fires de poble. Entén la poesia com l’expressió del nen interior.
L’Església de la Noidea es farà popular a la vida paral·lela de Sean Steamway
#1148 només en el cas que la seva mare, en aquella dimensió, sigui un peix. I
el seu pare un eriçó de mar.
En cap cas, Sean Steamway
és un personatge inventat per transmetre idees, amb el pretext que no les dic
jo, sobre aquest tema tan preocupant i polèmic. De fet, conec a Sean Steamway des que era
petit. Erem veïns i va guanyar-me inmerescudament en un premi de l’institut amb
el poema “No”(1). El conec tant, i és tant
real, que se’l pot saludar quan surt a córrer al voltant del parc de la ciutat
on viu ara els diumenges. Si el punxes sagna i si li dius que és un mal poeta
quan ell t’ha demanat que cremis tota la seva obra s’enfada. Si li dius que és
un poeta pèssim i que la no-idea és una merda s’enfada encara més i t’escup.
Gràcies a tots aquests arguments
puc assegurar que Sean Steamway existeix realment i que no me l’he inventat. Seria
molt graciós que algú cregués que les paraules d’en Seany són meves, perquè no
ho són. Jo sóc el que manté el diàleg amb ell en aquestes declaracions.
(1) El poema presenta una forma molt avantguardista (a) i avança el que serà la no-idea:
"la mare em diu no
el pare em diu no
la profa em diu no
el metge em diu no
el policia em diu no
la tele em diu no
el grapes diu meu
i no és veritat que sigui seu
així com volen que vagi pel món?
li dic no al lleó
que se'm vol menjar.
li dic no al cargol
que em vol avançar.
li dic no al mussol
que em vol despertar.
li dic no al camaleó
que em vol despistar
així com volen que vagi pel món?"
(a) Els professors, meravellats pel poema van decidir presentar-lo a un concurs local, que va guanyar la poeta del poble amb el poema "les flors". Segons el jurat el poema és una xarxa on queda recollit el més clàssic i el més modern de la poesia:
"Em moro quan les flors
neixen dintre meu.
mh, que suggerent:
una flor obrint-se
a l'abella,
esclava furtiva,
que en vol
només el
pol·len,
dolça metzina
de l'ànima
cruel.
Vigila abelleta,
perquè les flors
no estaran sempre
obertes."
17 de gen. 2013
Estudi d'edició crítica d'un poema de Robert Boch (atribució dubtosa)
1 .
§ TEXT: A f. 1v || Col·lació:
BCE || ESQUEMA MÈTRIC: un únic
vers | rima: a
14 de gen. 2013
Una figura a reivindicar
Aquest text l'ha redactat el nou becari de la secció de literatura del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona
Tots
tenim prejudicis al cap, i en el cas de la literatura
aquests són d'una intensitat tal que ens posseixen
absolutament. No hem estat justos com a societat, com a país, amb un
dels nostres grans autors. Desmarcant-se de la línia que la
literatura marcava aleshores, en què tot quedava dit, l'autor que reivindiquem en aquest paper va ser important precisament per no aportar tant amb
allò que va escriure sinó amb tot allò que va estar a punt d'escriure. La
literatura de Robert Boch no és en acte és en potència i això és el que
el fa únic i genial, diferenciat a tota la resta. No només va entendre la
contemporaneïtat, sinó que es va deixar absorbir absolutament per totes
les idees que circulaven al moment.
No obstant l'aire fresc que va aportar a la literatura catalana (ja
sabem que les paraules se les emporta el vent, aquest d'avui n'és un cas evident) la societat no estava
preparada pel discurs que l'autor transmetia. Va ser molt criticat des
de la ignorància, des del silenci, fins i tot des de la indiferència. I és trist pensar que és més recordat
per tot el que no s’ha dit d’ell que no per tot allò que no va
escriure. O per la seva manipulació exagerada del llenguatge,
deformant-lo fins a la més mínima expressió. Hauria de ser cèlebre, i referent de la literatura del seu moment, un poema de dubtosa atribució (el duia a sobre, escrit en una t-10 del metro, a la butxaca dels pantalons el dia de la seva mort). El poema, que fixo per a la posteritat diu així: "."(1)
Finalment, per concloure aquestes línies que se m'han demanat, parlant
sobre aquest personatge tan incomprès a casa nostra i a fora, només
vull remarcar la coherència que va mantenir en tot moment Robert Boch
tant com a escriptor com a filòleg. Certament els seus millors treballs
són aquells que mai va escriure. Les seves idees sobre la llengua, que
haguessin estat molt ben articulades si les hagués escrit, eren
totalment oposades a les que corrien aleshores pels cercles
intel·lectuals de Barçalona(2) i això va provocar que fos no només odiat,
sinó temut. En
definitiva, no puc fer res més que recomanar-vos una lectura profunda
d'allò que no va escriure (però quasi) per entendre tot allò que no va
escriure. Només així entendreu la immensitat literària de la que us
parlo i que justifica aquestes línies, una immensitat que la literatura
catalana de tots els temps trobarà a faltar per sempre més.
(1)Caldria, però, una edició crítica del poema basada en la comparació del manuscrit trobat a la butxaca dels seus pantalons amb d'altres que s'han trobat posteriorment, en què queden es transmeten les lliçons variants següents: el manuscrit B transmet ":" i el C, en canvi, ";". També hi ha el D, però resulta illegible per culpa del gat de l'autor, que se'n va menjar un fragment i va deixar la resta plena de babes. Albert Pastís, recentment, ha descobert l'existència d'un nou manuscrit el contingut del qual fa pensar que pugui tractar-se d'una altra versió del poema, (si es confirma que és de Robert Boch seria el manuscrit E) i transmet "#". Les conclusions de Vallasobre són agosarades: apunta que els manuscrits podrien contenir poemes diferents. La comunitat filològica, no cal dir-ho, ha rebutjat frontalment aquesta possibilitat. Núria Tancapedra ha aprofitat per recordar a Pastís que "primer cal saber si el poema és de Robert Boch o no, cal fixar el text i, en tot cas, després, aventurar hipòtesis sobre aquesta estranya diversificació, poc corrent. I si ens donen una beca per tal d'investigar-ho millor." A aquest atac, Pastís ha contestat "quan quedi establerta la cronologia en què va ser escrit cada manuscrit algú que jo em sé [Núria Tancapedra] haurà de callar la boca. I la beca la demanaré jo primer". Aquest és un exemple de les passions que ha arribat a aixecar l'obra poètica de Robert Boch.
(2) Recordem el context de l'època pel que fa a la filologia: l'Ajuntament de Barçalona havia pagat a un grup molt nombrós de filòlegs, que van acceptar els diners de bon grat, per tal d'estudiar la manera d'incloure la grafia "Barçalona" a la ment de la població catalana de la capital sense que ningú se n'adonés. La Facultat de Psicologia de la Universitat de Barçalona va fer públic el pla de l'Ajuntament, per tal de revenjar-se: creien que era la seva competència i que els diners els pertanyien. La degana de la Facultat de Psicologia va escriure a través del seu compte de facebook: "L'alcade és un imbècil, ens té mania". Ara tot això ja és aigua passada i, fins i tot, els més reticents han acceptat la grafia "Barçalona". Hem de dir, però, que Robert Boch hi havia estat a favor des del principi, del canvi de nom, i que, per això, com que no té res a veure amb el que estem explicant, hem introduït aquesta informació en nota. Els motius pels quals va ser odiat i temut són uns altres que, per raons òbvies, no explicarem.
TESTIMONIS
Àlvaro Rodríguez
Sí,
vaig conèixer el Roger. Vam treballar junts un parell d’anys. En
aquella època ja apuntava maneres, no hagués dit mai que seria capaç de
no escriure una obra tan important. Era l'únic que et deia algo així com
[...]. Sempre deia coses així, suposo que era això el que el feia
especial.
Neus Garriga
TAMPOC
N'HI HA PER TANT. Al seu costat sempre tenies la sensació que estava en
una altra òrbita. Recordo com ens feia emprenyar quan parlava amb
nosaltres. El to era insuportable. Però no em queia malament, no era un
mal tio... Una mica insuportable i ja està.
Andrea Giró
Destacaria d’ell la seva capacitat per proposar i no realitzar res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)