Una figura a reivindicar

Aquest text l'ha redactat el nou becari de la secció de literatura del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona

Tots tenim prejudicis al cap, i en el cas de la literatura aquests són d'una intensitat tal que ens posseixen absolutament. No hem estat justos com a societat, com a país, amb un dels nostres grans autors. Desmarcant-se de la línia que la literatura marcava aleshores, en què tot quedava dit, l'autor que reivindiquem en aquest paper va ser important precisament per no aportar tant amb allò que va escriure sinó amb tot allò que va estar a punt d'escriure. La literatura de Robert Boch no és en acte és en potència i això és el que el fa únic i genial, diferenciat a tota la resta. No només va entendre la contemporaneïtat, sinó que es va deixar absorbir absolutament per totes les idees que circulaven al moment.

    No obstant l'aire fresc que va aportar a la literatura catalana (ja sabem que les paraules se les emporta el vent, aquest d'avui n'és un cas evident) la societat no estava preparada pel discurs que l'autor transmetia. Va ser molt criticat des de la ignorància, des del silenci, fins i tot des de la indiferència. I és trist pensar que és més recordat per tot el que no s’ha dit d’ell que no per tot allò que no va escriure. O per la seva manipulació exagerada del llenguatge, deformant-lo fins a la més mínima expressió. Hauria de ser cèlebre, i referent de la literatura del seu moment, un poema de dubtosa atribució (el duia a sobre, escrit en una t-10 del metro, a la butxaca dels pantalons el dia de la seva mort). El poema, que fixo per a la posteritat diu així: "."(1)

    Finalment, per concloure aquestes línies que se m'han demanat, parlant sobre aquest personatge tan incomprès a casa nostra i a fora, només vull remarcar la coherència que va mantenir en tot moment Robert Boch tant com a escriptor com a filòleg. Certament els seus millors treballs són aquells que mai va escriure. Les seves idees sobre la llengua, que haguessin estat molt ben articulades si les hagués escrit, eren totalment oposades a les que corrien aleshores pels cercles intel·lectuals de Barçalona(2) i això va provocar que fos no només odiat, sinó temut. En definitiva, no puc fer res més que recomanar-vos una lectura profunda d'allò que no va escriure (però quasi) per entendre tot allò que no va escriure. Només així entendreu la immensitat literària de la que us parlo i que justifica aquestes línies, una immensitat que la literatura catalana de tots els temps trobarà a faltar per sempre més.

(1)Caldria, però, una edició crítica del poema basada en la comparació del manuscrit trobat a la butxaca dels seus pantalons amb d'altres que s'han trobat posteriorment, en què queden es transmeten les lliçons variants següents: el manuscrit B transmet ":" i el C, en canvi, ";". També hi ha el D, però resulta illegible per culpa del gat de l'autor, que se'n va menjar un fragment i va deixar la resta plena de babes.  Albert Pastís, recentment, ha descobert l'existència d'un nou manuscrit el contingut del qual fa pensar que pugui tractar-se d'una altra versió del poema, (si es confirma que és de Robert Boch seria el manuscrit E) i transmet "#". Les conclusions de Vallasobre són agosarades: apunta que els manuscrits podrien contenir poemes diferents. La comunitat filològica, no cal dir-ho, ha rebutjat frontalment aquesta possibilitat. Núria Tancapedra ha aprofitat per recordar a Pastís que "primer cal saber si el poema és de Robert Boch o no, cal fixar el text i, en tot cas, després, aventurar hipòtesis sobre aquesta estranya diversificació, poc corrent. I si ens donen una beca per tal d'investigar-ho millor." A aquest atac, Pastís ha contestat "quan quedi establerta la cronologia en què va ser escrit cada manuscrit algú que jo em sé [Núria Tancapedra] haurà de callar la boca. I la beca la demanaré jo primer". Aquest és un exemple de les passions que ha arribat a aixecar l'obra poètica de Robert Boch.

(2) Recordem el context de l'època pel que fa a la filologia: l'Ajuntament de Barçalona havia pagat a un grup molt nombrós de filòlegs, que van acceptar els diners de bon grat, per tal d'estudiar la manera d'incloure la grafia "Barçalona" a la ment de la població catalana de la capital sense que ningú se n'adonés. La Facultat de Psicologia de la Universitat de Barçalona va fer públic el pla de l'Ajuntament, per tal de revenjar-se: creien que era la seva competència i que els diners els pertanyien. La degana de la Facultat de Psicologia va escriure a través del seu compte de facebook: "L'alcade és un imbècil, ens té mania". Ara tot això ja és aigua passada i, fins i tot, els més reticents han acceptat la grafia "Barçalona". Hem de dir, però, que Robert Boch hi havia estat a favor des del principi, del canvi de nom, i que, per això, com que no té res a veure amb el que estem explicant, hem introduït aquesta informació en nota. Els motius pels quals va ser odiat i temut són uns altres que, per raons òbvies, no explicarem. 

TESTIMONIS

Àlvaro Rodríguez

Sí, vaig conèixer el Roger. Vam treballar junts un parell d’anys. En aquella època ja apuntava maneres, no hagués dit mai que seria capaç de no escriure una obra tan important. Era l'únic que et deia algo així com [...]. Sempre deia coses així, suposo que era això el que el feia especial.

Neus Garriga

TAMPOC N'HI HA PER TANT. Al seu costat sempre tenies la sensació que estava en una altra òrbita. Recordo com ens feia emprenyar quan parlava amb nosaltres. El to era insuportable. Però no em queia malament, no era un mal tio... Una mica insuportable i ja està.

Andrea Giró

Destacaria d’ell la seva capacitat per proposar i no realitzar res.