Veure encara el monstre

Avui he vist el monstre un altre cop, quan he obert la porta de fusta que té una marca de cop de puny. El buit de l'habitació, el monstre se'm torna a clavar endintre travessant la pell de l'abdomen, aquesta vegada, però, l'agafo amb les dues mans resistint-me i és que ja està bé. El buit s'atura, surt del meu cos i em comença a succionar pel forat obert a la pell. L'habitació s'omple del que era meu quan era petit.

El paper amb boles vermelles, grogues i verdes recobreix les parets i torna a estar pintat tal com ho recordo. Hi ha un nen a sobre del llit, tapat amb els llençols fins al nas, que em mira. M'assec al llit i jo també el miro. Li pregunto si encara està enfadat.

Jo no estic enfadat. Els crits arriben sempre del sostre.

A aquell l'aniré a veure més tard, però tu com estàs?

Bé. La mare està dormint.

I el pare?

També. 

Com ha anat el dia?

No me'n recordo.

El vull abraçar, però no ho faig, perquè no sé si m'acceptarà.

Saps que t'accepto, no?, li dic jo al petit.

I per què no m'hauries d'acceptar?, ho diu i s'adorm.


El que tenia davant dels ulls desapareix i l'habitació s'omple (tot surt encara del forat obert a l'abdomen) del que era meu d'adolescent. Les parets són de paper verd i les prestatgeries són rectes i només permeten una filera de llibres. Hi ha un noi de cabells llargs i amb barba assegut al llit. Al voltant del cap hi té cent línies rectes, desperdigades. Li dic:

Ets tu el que crida?

Sí.

M'ha costat temps veure que tu i jo ja no som el mateix.

Sí que som el mateix, encara, diu sense mirar-me.

Tu no t'hauries fet mai un tatuatge.

I tu no seguiries donant cops a les portes quan la ràbia se t'acumula.

Parteixo de tu, però ja no sóc tu. Sóc aquí, per dir-te que no vull ser el monstre en què ens convertim de vegades.

I què vols que hi faci jo? Controla't.

No puc, perquè et sento a tu donant cops a les parets i cridant. Això m'irrita molt.

La vida és una merda.

No, no ho és i cada vegada que ets tan negatiu i parles per la meva boca ens acostem a la mort i al pare. Confia en mi i el futur.

Fes-ho tu també, no?

Per això sóc aquí. Pensava que la cosa venia d'abans, però no, abans només érem un nen. El buit que sento a la panxa és el teu, convertirem aquest monstre en el pont que ens unirà. Hem d'evitar acabar convertir-nos en el pare, encara que sembli inevitable.

I com ho hem de fer? La meva vida és una merda.

No, no ho és. Mira, li dic obrint la finestra que dóna a la galeria. Sents aquest aire?, em diu que sí i obro ara la porta de l'habitació, sents aquests sorolls? Tot seguit obro el llum i l'assenyalo: som el monstre i, amb la llum encesa, som inofensius. Seguim en contacte, d'acord? Avisa'm cada vegada que sentis el buit.

Marxo per la porta i el buit desdibuixa l'habitació, tot el que era meu m'entra per l'abdomen i se m'ordena a dins. El forat de la panxa se'm tanca i se'm cicatritza a l'instant. Em dirigeixo a l'ascensor que em durà a la porta de sortida del meu cervell. Respiro i sóc a casa, tots els meus jos hi som. No hi ha el monstre; el monstre, ara, és un pont que ens travessa les habitacions.