Decideixo que ja no escriuré més el que surti de dins meu.
No agafaré el bolígraf i no gastaré el teclat.
Feu caure l’estàtua de cobre que hi ha sobre el meu coll si us atreviu. Cremeu-me per dintre, cremeu cada carrer i cada casa, de l’estómac a les cordes vocals. Preneu per les armes els centres del poder.
Us perseguiré, als que alceu la veu. Us prometo que us perseguiré.
De manera violenta.
Enviaré els gossos del soroll, que us persegueixin (ja podeu amagar-vos, perquè quan us trobin us apallisaran, us trencaran el cos en pedaços. I si en queda res de vosaltres us deixaran sagnant damunt l’asfalt.
El fum serà la vostra veu i les vostres cames també. Sou molts, i cada vegada més, els que us desperteu i emergiu de les profunditats del meu estómac.
Però jo sóc més. No em conquerireu. No seré un gegant buit, ple de persones i de coses.
Us perdreu vosaltres.
Crideu, perquè jo tinc la paraula.
25 d’abr. 2012
Com que sóc burru escric això així (poesia)
Tornu a casa, fa pudor de podrit.
Mai he obert les finestres del pis
i ara que ets per tot arreu, un vòmit
de la memòria, buscu un motlle teu.
(I ara ve la justificació
Sóc jo el que em deixu donar pel cul a sac
El meu esforç alimenta les polles dels
intel·lectuals, que en saben molt de tot.
—Estàs idiota justificant-te aquí.)
Mai he obert les finestres del pis
i ara que ets per tot arreu, un vòmit
de la memòria, buscu un motlle teu.
(I ara ve la justificació
Sóc jo el que em deixu donar pel cul a sac
El meu esforç alimenta les polles dels
intel·lectuals, que en saben molt de tot.
—Estàs idiota justificant-te aquí.)
12 d’abr. 2012
Moi
Què?
Què hi fot la carretera regirada?
De què parles, Ibra?
No ho veus?
El què?
Com es recargola el carrer... i els edificis.
No, tio.
Ibra
Què?
La cara, la teva cara... se t’està estirant.
L’Ibra es palpa les faccions amb les mans.
Hòstia.
El braç! Se t’està separant el braç, joder. S’està recargolant. Et fa mal?
Una mica, em sento estrany, estic marejat.
Els dits i els braços se li estiren i se li separen de l’espatlla i les mans, però no cauen, com si estiguessin fixats per un fil invisible. La panxa se li recargola i el pit queda del revés, se li estira la cara i un ull li queda damunt de l’altre. Les orelles se li inflen i els cabells queden amagat en els plecs del cap, que queda rebregat.
Ibra, joder.
Moi, què cony està passant?
Es mou i recorda a un grapat de llaunes unides per un fil lligades a la cua d’un gos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)